En Caratallada i els altres
En Jan sent una por inexplicable quan sap que ha d’anar d’excursió. El nom de la muntanya on anirà li provoca unes sensacions desagradables, tot i que sap que no hi ha cap motiu per sentir-se així. Les mitges històries que sent sobre en Caratallada, un bandit que corria per la zona on aniran a dinar, no ajuden pas a tranquil·litzar-lo. Ni la nuvolada que treu el nas d’improvís per la serralada. La tempesta els enxampa de tornada al mas on han deixat l’autocar. El grup que tanca la filera, el d’en Jan, s’equivoca de trencall i es perden. Per sort s’amaguen en una cova. Però potser, després de tot, no han tingut tanta sort. Estan sols, perduts, cau un xàfec dels que feia temps que no es veien i el record d’en Caratallada i els seus crims els assetja entre les ombres. Però estan junts, i només se’n sortiran si fan pinya. I ara tindran l’oportunitat de coneixe’s millor. Al cap i a la fi, les coses no són mai el que semblen.
